Johann Heinrich Pestalozzi

Johann Heinrich Pestalozzi (1746-1827) va ésser un pedagog suís que creia que tot aprenentatge cobrava sentit quan el nen l'experimentava i que l'objectiu no era tan el fet d'obtenir molts coneixements i sabers sinó el fet de tenir la capacitat de desenvolupar-los i consolidar-los progressivament. 

Volia que els infants despleguessin les seves capacitats i que no es limitessin a reproduir de memòria allò que deien els llibres o professors. 

Pestalozzi creia també que calia fer regularment un retorn a les formes més simples en tots els camps de l'educació.

Jo estic completament d'acord amb aquests punts que ell defensa, a les escoles haurien d'organitzar activitats en les quals els alumnes poguessin posar de manifest a través de l'experiència el que han anat aprenent a classe.

Crec que actualment a primària s'ensenyen molts continguts innecessaris que els alumnes no poden posar en pràctica, no crec que s'hagin d'ensenyar tots els tipus de pedres que hi ha (com va dir Tonucci) sinó que cal retornar primer a les formes simples i consolidar-los quin és el significat de pedra.

A vegades sembla que vulguem anar massa ràpid per fer que els alumnes puguin aprendre com més coses millor, i el resultat final acaba sent una barreja de continguts que no s'han consolidat prou bé dins del seu cap.

Hem d'avançar poc a poc amb el temari, per tal que tots els nens comprenguin el que se'ls hi explica pas per pas fins a poder assolir l'objectiu final de la matèria.

L'educació emocional

Ahir el meu grup de processos educatius (Carlota Blanch, Anna Borbonés, Roberta OLiva)  vam exposar el treball que havíem dut a terme sobre l'educació emocional.

Fent aquest projecte vaig aprendre alguns aspectes que em van cridar molt l'atenció i dels quals m'agradaria fer-ne esment.

• Les emocions transmeten a la gent informació del que esta passant al nostre interior.
• Es desenvolupen de forma automàtica i a gran velocitat (menys d'un quart de segon)
• Posseeixen una qualitat fugaç, és a dir, poden durar segons, minuts o hores, però mai un dia sencer, ja que aleshores no es tractaria d'una emoció sinó d'un estat d'ànim. 
• No són exclusives de l'ésser humà, els animals també en tenen.
• S'originen de manera completament separada de consciència, les persones no som conscients de que ens emocionem fins que algú no ens ho senyala.

Crec que l'educació emocional és de vital importància actualment. Vivim a una societat plena de tabús, temes com la mort, el sexe o els propis sentiments no són ben acceptats, hem de començar trencar amb aquestes barreres i a acceptar el que sentim i no tenir vergonya de mostrar-ho. 

Els nens que són educats emocionalment tenen més facilitat per controlar els seus sentiments i no senten frustració cap a les coses dolentes, incrementen les emocions positives i no deixen que les negatives entrin dins seu.

Hi ha qui veu les coses com són i es demana per què.

 Jo les veig tal i com podrien ser i em dic "per què no?" - Marc Levy

Lorenzo Milani

Lorenzo Milani fou un capella Italià que es va comprometre amb les classes més desafavorides (sobretot la rural).

Antigament es feien uns exàmens per poder accedir al que en l'actualitat seria el batxillerat. Per la gent de poble aquesta proba era difícil de superar, Milani va demostrar que la gent de classe rural també tenia coneixements, però que eren d'un altre tipus (ells sabien el nom de tots els arbres, etc).

Milani no suspenia a cap dels seus alumnes, creia que tothom estava capacitat per estudiar i fins que tots els seus alumnes al complet no entenien un concepte, no avançava la classe fins que tots ho havien pogut assimilar. 

No posava deures, estudiaven cada dia dotze hores i no disposaven de cap de setmana, l'objectiu era recuperar els anys d'endarreriment cultural a causa de la vida rural (no és que no tinguessin cultura, però els seus coneixements eren diferents que els de la gent de ciutat)

No existia la típica relació alumne-professor tots s'ajudaven entre ells i aprenien junts. Milani només ensenyava de forma estricta la llengua Italiana, volia que aprenguessin a escriure i parlar bé, era una arma per lluitar contra la classe dirigent. 

Cada dia llegia el diari als seus alumnes i a partir d'aquest aprenien noves paraules. Amb aquest mètode també aprenien a llegir entre línies i a comentar. 

Barbiana era una escola laica, tot i que Milani era capella mai ensenyava la religió de forma adoctrinadora, l'ensenyava des d'un punt de vista cultural. Volia que els seus alumnes assolissin la llibertat a partir de la cultura, tenir criteri propi, capacitat d'autonomia.

Personalment la seva pedagogia em fascina, m'agrada la importància que tenen per ell les paraules i l'art d'expressar-se, sempre he pensat que el llenguatge i la bona expressió és l'arma més poderosa. 

M'agrada la metodologia que utilitza, actualment donem molta importància a les notes i exàmens com a mètode d'avaluació, penso que com fa Milani (o com va comentar Pilar Benejam a la conferència) no hauríem de suspendre mai a cap alumne ja que tots estan capacitats per a aprendre, l'únic que cal és explicar-los-hi les coses una i altre vegada fins que tots els alumnes hagin assimilat i entès els conceptes. 

M'agrada que fomenti la relació d'igual a igual i que els alumnes es puguin ajudar entre ells i per sobre de tot que els expliqui la religió des d'un punt de vista cultural i sense intenció d'adoctrinar, d'aquest motiu atorga llibertat de decidir als propis infants per ells mateixos si volen o no volen creure-hi sense estar influenciats en la seva decisió. 

Florido Pensil

Fa aproximadament una setmana vam visualitzar la pel·lícula "Florido pensil" a classe de seminari. He de reconèixer que no em va agradar gens, des del meu punt de vista esta mancada d'acció i trama i és, també, molt lenta. Tot i així mostrava una imatge clara de la societat i era un reflex, en clau d'humor, de l'educació de diverses generacions espanyoles de la postguerra, entre les dècades dels quaranta i seixanta. 

Aquesta pel·lícula també va ser representada com a obra teatral. 

Fracàs escolar o èxit personal?

Per l'assignatura de societat, família i escola I vam haver de realitzar un debat sobre el tema del fracàs escolar. Durant la realització d'aquest treball vam plantejar-nos diverses qüestions d'entre les quals m'agradaria destacar la següent: Fracàs escolar o èxit personal?

Aquesta pregunta va ser una de les quals va sorgir durant el transcurs del debat. Des del meu punt de vista l'aprenentatge va molt més enllà dels conceptes que les escoles i el departament d'educació creuen necessaris assolir a cada curs. Sovint s'infravaloren aquelles capacitats que no entren dins del currículum, fet que provoca a molts nens una baixa autoestima. A més a més, el fet d'obtenir la major nota no és garantia de ser més bon treballador i persona, cal per sobre de tot ser pacient i constant. Per tant moltes vegades etiquetem de fracàs escolar el que per algun alumne és un èxit personal, no hem de basar-nos en una nota sinó en una evolució i progrés de cada nen tenint en compte quin era el seu punt de sortida.

El treball en equip

Fa aproximadament una setmana que el meu grup del treball modular de GITIC i COED (la Berta Díaz, la Carlota Blanch i la Maria Altés) vam haver d'exposar el nostre treball. Aquest consistia en la importància del treball en equip i com realitzar-lo correctament. 

Vam haver d'elaborar un vídeo que reflexes (explicat de cara als alumnes de primària) la importància del treball en equip i el resultat va ser el següent:

http://www.youtube.com/watch?v=RbmR6UoY2Hc&feature=youtu.be

Abans de realitzar el treball jo desconeixia la diferència existent entre el terme "grup" i el terme "equip" a l'hora de treballar. 

Doncs bé, per grup entenem un nombre de persones que es reparteixen unes tasques per posar-les més tard en comú i assolir un mateix objectiu. I pel contrari, entenem per equip aquell nombre de persones que realitzen junts unes tasques a partir de l'aportació d'idees, de suport, etc per tal d'assolir una meta comuna.

Conferència de Pilar Benejam

Ahir, dimecres 28 de novembre, els alumnes de primer curs d'educació primaria de la universitat Ramón LLull (Blanquerna) vam poder assistir a una conferència que Pilar Benejam va realitzar a l'auditori de la pròpia universitat.

Pilar Benejam és una geògrafa i pedagoga menorquina. El 1961 es graduà en Magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es llicencià en pedagogia i el 1972 en història a la Universitat de Barcelona. El 1985 es doctorà en pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1972 és catedràtica del Departament de Didàctica de la llengua, de la literatura i de les ciències socials de la UAB. 

Em va semblar una conferència amb dos aspectes molt interessants que m'agradaria destacar: 

En primer lloc, Pilar Benejam, ens va donar un consell com a futurs professors, un consell que personalment trobo molt important. Ens va dir que ara la feina de mestre es complicada perquè vivim a una societat molt accelerada i en un període de canvis, però malgrat això ens va recordar que la vida és un cicle i que en tota la història del món hi ha hagut i hi haurà canvis, tant per tant hem de ser pacients. 

En segon lloc defensa una metodologia sense exàmens, una metodologia en la qual els nens aprenguin a partir de la repetició i el contacte amb la realitat. És molt més important veure la progressió i les estratègies que utilitzen els infants en situacions reals i observables que no pas la quantitat de lletra que plasmin de memòria sobre un full de paper. 

Pensant en els altres

Pensant en els altres és un documental que mostra la vida a classe d'una escola japonesa. Toshiro Kanamori n'és el mestre, un mestre que intenta fer possible l'aprenentatge i la diversió a l'aula i per sobre de tot, el seu objectiu és aconseguir la felicitat dels seus alumnes i el reconeixement i comprensió dels seus sentiments.

Toshiro Kanamori fa trenta anys que exerceix de mestre, ha fet de professor a set escoles de primària del seu districte i actualment és mestre de trenta-cinc alumnes de deu anys.

Va tenir dos fills que es van morir quan eren petits i aquest fet el va portar a pensar que al món actual cada vegada es valora menys la vida i creu que la feina més important d'un educador és ensenyar que la vida té un gran valor, per aquest motiu anima als seus alumnes a experimentar l'alegria de viure.

Kanamori no és un mestre autoritari, fa un paper de guia de cara a l'aprenentatge dels continguts i creixement personal i confia plenament tant amb els seus alumnes com a persones com en les seves potencialitats. 

Kanamori vol, també, una classe en la qual els alumnes creïn forts lligams entre ells, per aquest motiu fa que comparteixin experiències a partir de "les llibretes" (cartes) i els fa descobrir que encara que ho mostrem de diferents maneres, tots tenim uns sentiments i preocupacions molt semblants. Aquestes cartes serveixen també per donar als infants l'atenció que necessiten i mereixen.

Aquest mestre, Kanamori, segueix el model Humanista, ja que centra l'aprenentatge en l'estudi de les persones, de la seva experiència interior i dóna molta importància a les emocions, a l'empatia. Un exemple d'aquesta característica el podem trobar en el moment en el qual els alumnes han de fer un treball que consisteix en dibuixar un autoretrat del seu cos i de la seva ment, afegint-t'hi detalls sobre la seva vida i personalitat. 

A més a més, Kanamori, seguint el model humanista, respecta el ritme d'aprenentatge de cada alumne i se sent preocupat pel sentiment de menyspreu que s'amaga al cor dels nens, fet que podem observar al moment en el qual molts dels nens es riuen d'un company seu pel fet de treure males notes. 

Aquest mestre se situa com a un mediador, com a pont entre el nen i el món, com deia Sòcrates esdevé una "llevadora", ha de fer sortir a la llum els coneixements que els alumnes ja duen al seu interior. 

És un documental preciós, ple d'actituds i sentiments que tots hauríem d'aprendre. 

Màgia S.A Junior (Teatreneu)

Una de les activitats de seminari d'aquesta setmana, consistia en anar a visitar alguna cosa que anés dirigida als nens, podia ser qualsevol tipus de cosa adreçada a públic infantil (anar al zoo, a l'aquari, a la biblioteca del barri, etc). Jo vaig optar per anar a veure una obra de teatre que em cridava l'atenció, era una obra de màgia anomenada Màgia S.A junior que es realitzava al Teatreneu.

Així doncs, el passat 17 d'octubre jo i l'Helena Martínez vam anar al teatre a veure un espectacle de màgia dirigit a públic per nens. 

Va ser una experiència diferent a les que estic acostumada a viure, l'Eva (la maga) va crear un clima i un ambient molt favorable a la participació del públic, on els nens eren voluntaris i aclamaven animats a tots i cada un dels trucs que ens mostrava l'Eva. 

El fet d'anar a veure aquest espectacle, em va fer adonar del contrast que hi ha entre els adolescents i els nens, és increïble la naturalitat amb la que actuen els infants, sense cap tipus de vergonya ens ofereixen les seves respostes i ens obren els ulls a noves perspectives i mons que sovint tenim oblidats.

Escola Xarau (SAE)

Dijous (el quart dia de la SAE) cada alumne va ser destinat a una escola com a observador, se'ns va assignar un alumne de tercer curs a cada un i vam anar amb ells a les seves escoles de practiques per observar com treballaven.

A mi em va tocar anar a l'escola Xarau de Cerdenyola del vallès. Considero que vaig tenir molta sort, ja que vaig poder anar d'excursió amb els nens de 4t de primària (a la Masia Ortadó) i també vaig poder observar alguna classe de segon de primària. Em vaig sentir com a casa meva gràcies al tracte que em van donar tan els professors com la Miriam (l'alumne de tercer curs de Blanquerna), va ser una experiència preciosa.

Em va agradar la metodologia d'aquest centre, treballen per projectes i els nens tenen una actitud completament participativa, a més a més tenien les tasques de classe completament repartides i cada alumne s'ocupava d'alguna cosa, d'aquesta manera esdevenien un equip on tots tenien un paper important.

L'Elefant Encadenat (Jorge Bucay)

Des de petita sempre m'he sentit completament atreta pels contes, han estats ells els que en els moments més durs m'han fet sortir endavant de totes i cada una de les situacions, proporcionant-me una resposta o simplement dibuixant-me un somriure.

L'Elefant encadenat ha estat un dels contes més importants per mi. Potser perquè em sentia identificada amb l'elefant o potser perquè gràcies a ell vaig aprendre a lluitar més del que ho feia... vaig estar anys explicant aquest conte a tothom que em rodejava, i ara m'agradaria fer-vos-el arribar a tots els que em llegiu, és realment una història preciosa, capaç d'educar i introduir més d'un valor.

Si teniu contacte amb nens i us agrada explicar-los contes, si us plau, no us oblideu d'explicar-los'hi aquest. 

Escola Sadako

Avui ha sigut el segon dia de la setmana de les SAE. Els diferents alumnes hem estat repartits per diverses escoles per tal de poder visualitzar d'aprop les metodologies que utilitzen i com és la vida a l'aula. 

Jo he anat a visitar amb altres companys l'escola Sadako de Barcelona. M'ha agradat molt el tracte que ens han donat i com ens han explicat i ensenyat la seva escola.

El nom de Sadako ve donat per una nena Japonesa a la qual li va caure la bomba d'Hiroshima molt a prop, a causa d'això va agafar una malaltia. Segons la llegenda aquesta nena tenia un mètode per curar-se, havia de fer 1000 ocells de paper, però per desgràcia quan en portava 999 es va morir. Els professors van pensar que anomenar la seva escola amb el nom d'aquesta nena no era només una forma de recordar-la, sinó també una forma de plasmar una lluita, una força i un esforç increïble.

Aquest centre treballa utilitzant diferents recursos i metodologies, el que més m'ha agradat i cridat l'atenció és el fet que treballen per projectes i se centren molt en l'educació emocional per tal que els nens puguin aprendre mitjançant la seva curiositat i ganes de saber i puguin també esdevenir unes persones a les quals no els avergonyeixi reconèixer que senten a cada moment i siguin capaços de superar les dificultats que la vida ens presenta.

Trobo molt interessant fer aquest tipus de sortides, jo mai havia tingut l'oportunitat de veure com he fet avui una escola que no fos la meva, ja que vaig cursar tots els estudis al mateix centre.

http://escolasadako.cat/

Taula rodona a la SAE

Avui els alumnes d'educació primària de la universitat Ramon LLull (Blanquerna) hem començat la setmana de les SAE, una setmana en la qual portarem a terme diferents activitats pràctiques. 

La primera activitat ha consistit en una conferència que han dut a treme quatre antics alumnes del grau d'educació primària, la Maria, en Daniel, la Laura i en Jordi. Ens han explicat amb molt de gust com va ser la seva inserció en el món laboral i com és la vida d'un mestre.

Tots ells ens han comentat situacions i experiències molt interessants, personalment m'ha agradat molt l'explicació d'en Jordi. En Jordi va començar la carrera de Química i la va deixar al tercer any en adonar-se que realment no volia dedicar-se a això. Va estar treballant en petites feines fins que finalment a l'edat de trenta-nou anys va descobrir quina era la seva vocació: esdevenir mestre. Va ser aleshores que va entrar com a estudiant a Blanquerna i finalment va acabar de cursar la carrera l'any 2011.

M'ha agradat que ens expliques el camí que ha recorregut fins a arribar a ser professor, tots tenim dubtes en un moment o altre, però és important tenir confiança en nosaltres mateixos i seguir endavant fins a aconseguir el nostre objectiu, i és que per ser mestre la vocació és imprescindible. 

Des d'aquí desitjo a tots els estudiants d'educació molta sort i molta força per seguir endavant, tots podem ser com en Jordi si ens ho proposem. Sort.

Fènix 1123

El passat dijous 8 de novembre vaig anar al cinema a veure la pel·lícula Fènix 1123. Sempre m'havia cridat molt l'atenció aquella noticia que va commocionar a tanta i tanta gent. No entenia com l'Èric Bertran, un nen de 14 anys, havia sigut capaç de tenir tanta valentia i seguir fil per randa els seus ideals. 

Desprès de veure la pel·lícula un pensament em rondava pel cap: és increïble com tothom infravalora els sentiments i la força dels que no són majors d'edat i com la por sovint ens cega i ens fa fer costat a aquells que no ho mereixen. 

És una bona pel·lícula, plena de valors que sovint oblidem.

El Petit Príncep

Al començar les classes de seminari, cada dia llegim un fragment del llibre del Petit príncep. És increïble la quantitat de coses que s'aprenen fent aquesta lectura, per tots els que no l'hagueu llegit, jo personalment us recomano que ho feu, val molt la pena.  

L'autor plasma sobre el paper les diferències entre els infants i els adults, mentre que els nens són criatures plenes de curiositat i ganes d'experimentar les seves possibilitats i les del seu entorn, les persones grans només s'interessen per les xifres i els nombres, han perdut la capacitat de sorprendre's per tot allò que els rodeja, ja no recorden el que és ser un infant.

Crec que és important que com a futurs mestres donem importància no només als coneixements, sinó també als sentiments que cadascú rep enfront la vida i que eduquem als nostres alumnes no només per que obtinguin una formació, sinó també per fer-los capaços de no perdre la il·lusió cap a les coses que ens envolten.

En relació amb això, m'agradaria destacar la dedicatòria del llibre:

Demano perdó als infants d'haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa fam i fred. Vegeu si li cal ser consolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l'infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ser infants. (Però pocs se'n recorden.) Corregeixo, doncs, la dedicatòria: 

A LÉON WERTH

QUAN ERA INFANT

http://apliense.xtec.cat/prestatgeria/a8901109_825/llibre/index.php?section=1&page=1

Elogi de la feblesa

L'Elogi de la feblesa d'Alexandre Jollien, és un llibre que narra (amb el mètode de diàleg) la història d'un discapacitat de paràlisi cerebral (Alexandre Jollien) que tot i les seves dificultats va superant poc a poc tots els obstacles que se li presenten fins a poder assolir el seu objectiu: sentir-se cada vegada més integrat en el món que l'envolta i poder arribar a cursar una carrera universitària (filosofia, en el seu cas).

El llibre esta escrit en forma de diàleg, un diàleg que es desenvolupa en boca de dos personatges: Alexandre Jollien (el discapacitat) i Sòcrates (filòsof). Al llarg del llibre Jollien explica la importància que ha tingut la filosofa a la seva vida, l'ha ajudat a lluitar contra la irracionalitat, la por, la crueltat, a agafar confiança en ell mateix i a acceptar-se. Ha estat gràcies a la filosofia (i especialment a la filosofia de Sòcrates) que ha pogut assumir la seva discapacitat i ha tingut la força d'auto superar-se fins a poder acomplir els seus objectius. 

És, des del meu punt de vista, un llibre excel·lent, aquesta lectura m'ha fet pensar sobre molts aspectes que mai m'havia plantejat, com el concepte de normalitat, amistat, educadors, amor, esforç, etc. 

Recomano plenament aquest aquest llibre a tots els amants de filosofia i del saber, estic segura que en ell hi trobaran noves qüestions a plantejar-se.  

El tono en la enseñanza

El tono en la enseñanza de Max Van Manen, és un llibre que descriu a través d'exemples, com haurien de ser uns bons pares i professors a partir dels conceptes de sensibilitat, sol·licitud i tacte. 

Tots tres conceptes estan íntimament relacionats: entenem per sol·licitud l'acte d'intentar entendre al nen més enllà de la superfície o del que veiem aparentment. Per exemple, si un nen no té una bona conducta, el professor sol·lícit no es limitarà a castigar-lo, sinó que es preguntarà quina ha estat la situació que ha pogut portar a aquest nen a comportar-se d'aquesta determinada manera, per quina situació esta passant, etc. Un cop el professor hagi pogut assimilar els motius de l'acte del nen, haurà de fer ús del tacte. 

Així doncs, el tacte consisteix en saber abordar els diferents problemes o situacions que es presentin sense que el nen se senti incòmode o intimidat, intentant crear un bon clima dins del qual l'alumne pugui ser conscient del que ha passat i que alhora permeti que se senti a gust a l'hora d'expressar-se. 

I per últim, la sensibilitat és la relació que s'estableix entre alumne i professor. Els nens, tenen per naturalesa la sensibilitat d'entendre a partir dels gestos o expressions corporals l'estat d'ànim de les persones i per tant dels professors. Per aquest motiu, un professor sensible serà aquell que transmeti i faci viure la seva assignatura amb ganes i il·lusió, creant un ambient de classe i una atmosfera adequada al conjunt i on cada alumne pugui sentir-se tant còmode que la classe sigui per ell un lloc on s'hi trobi completament a gust. 

Tenint en compte aquests tres conceptes, podem veure que a una persona sol·licita li serà més fàcil tenir tacte i sensibilitat, ja que només aquell que intenta entendre els seus alumnes, és el que pot arribar a endevinar com els agradaria que els tractessin o fins i tot que es el que senten a cada moment.

Personalment, penso que fer una lectura del llibre de Max Van Manen és molt interessant i t'ajuda a entendre com tractar moltes situacions ens les que abans no hauries sabut ni per on començar. Però tot i els conceptes i les instruccions que ofereix aquest llibre, crec que tant la sol·licitud, com el tacte o la sensibilitat, són comportaments que no s'aprenen d'un dia per l'altre, i que requereixen molta paciència, practica i trobar-se més d'un cop en una situació complicada on fer ús d'aquests coneixements i valors. He de reconèixer, però, que la lectura d'aquest llibre m'ha fet traslladar més d'un cop en experiències de fa uns anys i en alguns fragments he vist reconeguts tan positiva com negativament a alguns dels professors que he anat tenint al llarg del temps. Així doncs, penso que aquest llibre pot resultar molt instructiu i necessari per a totes aquelles persones que vulguin dedicar-se al món de l'educació. 

Franceso Tonucci

El passat 25 d'Octubre, els alumnes d'educació primaria de la universitat Ramon Llul, vam tenir la sort de poder assistir a una conferència de Francesco Tonucci.

Francesco Tonucci, també conegut sota el pseudònim "Frato", és un pensador, psicopedagog i dibuixant italià que té per objectiu aconseguir una bona educació pels infants i tirar endavant un projecte anomenat "la ciudad de los niños".

Aquest projecte crítica l'estructura actual de les ciutats i pretén que els nens siguin el centre de l'estructura urbana, ja que considera que són estimats per la majoria de la gent i són capaços de representar les necessitats de les altres categories socials i generacions desadvantatjades (la tercera edat, els minusvàlids els pobres, els estrangers...).

Durant el transcurs de la conferència va tractar diversos temes, d'entre els quals m'agradaria destacar els següents: la tecnologia a les escoles i les aules.

La tecnologia a les escoles: Francesco Tonucci creu que la tecnologia és molt poderosa, però que s'ha de saber utilitzar. Té por de que la virtualitat substitueixi la relació "clàssica" entre els nens (trobar-se físicament, jugar cara a cara, etc). Així doncs, defensa que la utilització de la tecnologia a les classes pot aportar grans avantatges en mans de bons professors que sàpiguen regular-ne l'ús. 

Les aules: Tonucci defensa que els nens necessiten moure's, interaccionar i canviar d'entorn per poder deixar enrrere l'assignatura anterior i concentrar-se amb la que estan fent en aquest moment. Per tant, ell proposa un model diferent d'aules: vol la ruptura de les aules clàssiques perquè totes son molt semblants entre elles, i en lloc seu proposa crear tallers, laboratoris, etc on poder estudiar cada matèria en un ambient diferent.

Personalment penso que va ser molt interessant poder assistir a aquesta conferència, em va fer reflexionar sobre molts àmbits educatius que no m'havia plantejat mai.

Presentació

Hola, sóc una alumne del primer curs d'educació primària de la universitat Ramon Llul (Blanquerna) de Barcelona. Com a projecte individual per l'assignatura de GITIC, ens han demanat que creem un bloc en el qual hi aniré penjant tant conceptes treballats a classe com notícies o documents que trobi interessants i que estiguin relacionats amb temes educatius. Així doncs, aquest és el meu DPA, espero que us agradi i en gaudiu.