Conferència de Pilar Benejam

Ahir, dimecres 28 de novembre, els alumnes de primer curs d'educació primaria de la universitat Ramón LLull (Blanquerna) vam poder assistir a una conferència que Pilar Benejam va realitzar a l'auditori de la pròpia universitat.

Pilar Benejam és una geògrafa i pedagoga menorquina. El 1961 es graduà en Magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es llicencià en pedagogia i el 1972 en història a la Universitat de Barcelona. El 1985 es doctorà en pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1972 és catedràtica del Departament de Didàctica de la llengua, de la literatura i de les ciències socials de la UAB. 

Em va semblar una conferència amb dos aspectes molt interessants que m'agradaria destacar: 

En primer lloc, Pilar Benejam, ens va donar un consell com a futurs professors, un consell que personalment trobo molt important. Ens va dir que ara la feina de mestre es complicada perquè vivim a una societat molt accelerada i en un període de canvis, però malgrat això ens va recordar que la vida és un cicle i que en tota la història del món hi ha hagut i hi haurà canvis, tant per tant hem de ser pacients. 

En segon lloc defensa una metodologia sense exàmens, una metodologia en la qual els nens aprenguin a partir de la repetició i el contacte amb la realitat. És molt més important veure la progressió i les estratègies que utilitzen els infants en situacions reals i observables que no pas la quantitat de lletra que plasmin de memòria sobre un full de paper. 

Pensant en els altres

Pensant en els altres és un documental que mostra la vida a classe d'una escola japonesa. Toshiro Kanamori n'és el mestre, un mestre que intenta fer possible l'aprenentatge i la diversió a l'aula i per sobre de tot, el seu objectiu és aconseguir la felicitat dels seus alumnes i el reconeixement i comprensió dels seus sentiments.

Toshiro Kanamori fa trenta anys que exerceix de mestre, ha fet de professor a set escoles de primària del seu districte i actualment és mestre de trenta-cinc alumnes de deu anys.

Va tenir dos fills que es van morir quan eren petits i aquest fet el va portar a pensar que al món actual cada vegada es valora menys la vida i creu que la feina més important d'un educador és ensenyar que la vida té un gran valor, per aquest motiu anima als seus alumnes a experimentar l'alegria de viure.

Kanamori no és un mestre autoritari, fa un paper de guia de cara a l'aprenentatge dels continguts i creixement personal i confia plenament tant amb els seus alumnes com a persones com en les seves potencialitats. 

Kanamori vol, també, una classe en la qual els alumnes creïn forts lligams entre ells, per aquest motiu fa que comparteixin experiències a partir de "les llibretes" (cartes) i els fa descobrir que encara que ho mostrem de diferents maneres, tots tenim uns sentiments i preocupacions molt semblants. Aquestes cartes serveixen també per donar als infants l'atenció que necessiten i mereixen.

Aquest mestre, Kanamori, segueix el model Humanista, ja que centra l'aprenentatge en l'estudi de les persones, de la seva experiència interior i dóna molta importància a les emocions, a l'empatia. Un exemple d'aquesta característica el podem trobar en el moment en el qual els alumnes han de fer un treball que consisteix en dibuixar un autoretrat del seu cos i de la seva ment, afegint-t'hi detalls sobre la seva vida i personalitat. 

A més a més, Kanamori, seguint el model humanista, respecta el ritme d'aprenentatge de cada alumne i se sent preocupat pel sentiment de menyspreu que s'amaga al cor dels nens, fet que podem observar al moment en el qual molts dels nens es riuen d'un company seu pel fet de treure males notes. 

Aquest mestre se situa com a un mediador, com a pont entre el nen i el món, com deia Sòcrates esdevé una "llevadora", ha de fer sortir a la llum els coneixements que els alumnes ja duen al seu interior. 

És un documental preciós, ple d'actituds i sentiments que tots hauríem d'aprendre. 

Màgia S.A Junior (Teatreneu)

Una de les activitats de seminari d'aquesta setmana, consistia en anar a visitar alguna cosa que anés dirigida als nens, podia ser qualsevol tipus de cosa adreçada a públic infantil (anar al zoo, a l'aquari, a la biblioteca del barri, etc). Jo vaig optar per anar a veure una obra de teatre que em cridava l'atenció, era una obra de màgia anomenada Màgia S.A junior que es realitzava al Teatreneu.

Així doncs, el passat 17 d'octubre jo i l'Helena Martínez vam anar al teatre a veure un espectacle de màgia dirigit a públic per nens. 

Va ser una experiència diferent a les que estic acostumada a viure, l'Eva (la maga) va crear un clima i un ambient molt favorable a la participació del públic, on els nens eren voluntaris i aclamaven animats a tots i cada un dels trucs que ens mostrava l'Eva. 

El fet d'anar a veure aquest espectacle, em va fer adonar del contrast que hi ha entre els adolescents i els nens, és increïble la naturalitat amb la que actuen els infants, sense cap tipus de vergonya ens ofereixen les seves respostes i ens obren els ulls a noves perspectives i mons que sovint tenim oblidats.

Escola Xarau (SAE)

Dijous (el quart dia de la SAE) cada alumne va ser destinat a una escola com a observador, se'ns va assignar un alumne de tercer curs a cada un i vam anar amb ells a les seves escoles de practiques per observar com treballaven.

A mi em va tocar anar a l'escola Xarau de Cerdenyola del vallès. Considero que vaig tenir molta sort, ja que vaig poder anar d'excursió amb els nens de 4t de primària (a la Masia Ortadó) i també vaig poder observar alguna classe de segon de primària. Em vaig sentir com a casa meva gràcies al tracte que em van donar tan els professors com la Miriam (l'alumne de tercer curs de Blanquerna), va ser una experiència preciosa.

Em va agradar la metodologia d'aquest centre, treballen per projectes i els nens tenen una actitud completament participativa, a més a més tenien les tasques de classe completament repartides i cada alumne s'ocupava d'alguna cosa, d'aquesta manera esdevenien un equip on tots tenien un paper important.

L'Elefant Encadenat (Jorge Bucay)

Des de petita sempre m'he sentit completament atreta pels contes, han estats ells els que en els moments més durs m'han fet sortir endavant de totes i cada una de les situacions, proporcionant-me una resposta o simplement dibuixant-me un somriure.

L'Elefant encadenat ha estat un dels contes més importants per mi. Potser perquè em sentia identificada amb l'elefant o potser perquè gràcies a ell vaig aprendre a lluitar més del que ho feia... vaig estar anys explicant aquest conte a tothom que em rodejava, i ara m'agradaria fer-vos-el arribar a tots els que em llegiu, és realment una història preciosa, capaç d'educar i introduir més d'un valor.

Si teniu contacte amb nens i us agrada explicar-los contes, si us plau, no us oblideu d'explicar-los'hi aquest. 

Escola Sadako

Avui ha sigut el segon dia de la setmana de les SAE. Els diferents alumnes hem estat repartits per diverses escoles per tal de poder visualitzar d'aprop les metodologies que utilitzen i com és la vida a l'aula. 

Jo he anat a visitar amb altres companys l'escola Sadako de Barcelona. M'ha agradat molt el tracte que ens han donat i com ens han explicat i ensenyat la seva escola.

El nom de Sadako ve donat per una nena Japonesa a la qual li va caure la bomba d'Hiroshima molt a prop, a causa d'això va agafar una malaltia. Segons la llegenda aquesta nena tenia un mètode per curar-se, havia de fer 1000 ocells de paper, però per desgràcia quan en portava 999 es va morir. Els professors van pensar que anomenar la seva escola amb el nom d'aquesta nena no era només una forma de recordar-la, sinó també una forma de plasmar una lluita, una força i un esforç increïble.

Aquest centre treballa utilitzant diferents recursos i metodologies, el que més m'ha agradat i cridat l'atenció és el fet que treballen per projectes i se centren molt en l'educació emocional per tal que els nens puguin aprendre mitjançant la seva curiositat i ganes de saber i puguin també esdevenir unes persones a les quals no els avergonyeixi reconèixer que senten a cada moment i siguin capaços de superar les dificultats que la vida ens presenta.

Trobo molt interessant fer aquest tipus de sortides, jo mai havia tingut l'oportunitat de veure com he fet avui una escola que no fos la meva, ja que vaig cursar tots els estudis al mateix centre.

http://escolasadako.cat/

Taula rodona a la SAE

Avui els alumnes d'educació primària de la universitat Ramon LLull (Blanquerna) hem començat la setmana de les SAE, una setmana en la qual portarem a terme diferents activitats pràctiques. 

La primera activitat ha consistit en una conferència que han dut a treme quatre antics alumnes del grau d'educació primària, la Maria, en Daniel, la Laura i en Jordi. Ens han explicat amb molt de gust com va ser la seva inserció en el món laboral i com és la vida d'un mestre.

Tots ells ens han comentat situacions i experiències molt interessants, personalment m'ha agradat molt l'explicació d'en Jordi. En Jordi va començar la carrera de Química i la va deixar al tercer any en adonar-se que realment no volia dedicar-se a això. Va estar treballant en petites feines fins que finalment a l'edat de trenta-nou anys va descobrir quina era la seva vocació: esdevenir mestre. Va ser aleshores que va entrar com a estudiant a Blanquerna i finalment va acabar de cursar la carrera l'any 2011.

M'ha agradat que ens expliques el camí que ha recorregut fins a arribar a ser professor, tots tenim dubtes en un moment o altre, però és important tenir confiança en nosaltres mateixos i seguir endavant fins a aconseguir el nostre objectiu, i és que per ser mestre la vocació és imprescindible. 

Des d'aquí desitjo a tots els estudiants d'educació molta sort i molta força per seguir endavant, tots podem ser com en Jordi si ens ho proposem. Sort.

Fènix 1123

El passat dijous 8 de novembre vaig anar al cinema a veure la pel·lícula Fènix 1123. Sempre m'havia cridat molt l'atenció aquella noticia que va commocionar a tanta i tanta gent. No entenia com l'Èric Bertran, un nen de 14 anys, havia sigut capaç de tenir tanta valentia i seguir fil per randa els seus ideals. 

Desprès de veure la pel·lícula un pensament em rondava pel cap: és increïble com tothom infravalora els sentiments i la força dels que no són majors d'edat i com la por sovint ens cega i ens fa fer costat a aquells que no ho mereixen. 

És una bona pel·lícula, plena de valors que sovint oblidem.

El Petit Príncep

Al començar les classes de seminari, cada dia llegim un fragment del llibre del Petit príncep. És increïble la quantitat de coses que s'aprenen fent aquesta lectura, per tots els que no l'hagueu llegit, jo personalment us recomano que ho feu, val molt la pena.  

L'autor plasma sobre el paper les diferències entre els infants i els adults, mentre que els nens són criatures plenes de curiositat i ganes d'experimentar les seves possibilitats i les del seu entorn, les persones grans només s'interessen per les xifres i els nombres, han perdut la capacitat de sorprendre's per tot allò que els rodeja, ja no recorden el que és ser un infant.

Crec que és important que com a futurs mestres donem importància no només als coneixements, sinó també als sentiments que cadascú rep enfront la vida i que eduquem als nostres alumnes no només per que obtinguin una formació, sinó també per fer-los capaços de no perdre la il·lusió cap a les coses que ens envolten.

En relació amb això, m'agradaria destacar la dedicatòria del llibre:

Demano perdó als infants d'haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa fam i fred. Vegeu si li cal ser consolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l'infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ser infants. (Però pocs se'n recorden.) Corregeixo, doncs, la dedicatòria: 

A LÉON WERTH

QUAN ERA INFANT

http://apliense.xtec.cat/prestatgeria/a8901109_825/llibre/index.php?section=1&page=1

Elogi de la feblesa

L'Elogi de la feblesa d'Alexandre Jollien, és un llibre que narra (amb el mètode de diàleg) la història d'un discapacitat de paràlisi cerebral (Alexandre Jollien) que tot i les seves dificultats va superant poc a poc tots els obstacles que se li presenten fins a poder assolir el seu objectiu: sentir-se cada vegada més integrat en el món que l'envolta i poder arribar a cursar una carrera universitària (filosofia, en el seu cas).

El llibre esta escrit en forma de diàleg, un diàleg que es desenvolupa en boca de dos personatges: Alexandre Jollien (el discapacitat) i Sòcrates (filòsof). Al llarg del llibre Jollien explica la importància que ha tingut la filosofa a la seva vida, l'ha ajudat a lluitar contra la irracionalitat, la por, la crueltat, a agafar confiança en ell mateix i a acceptar-se. Ha estat gràcies a la filosofia (i especialment a la filosofia de Sòcrates) que ha pogut assumir la seva discapacitat i ha tingut la força d'auto superar-se fins a poder acomplir els seus objectius. 

És, des del meu punt de vista, un llibre excel·lent, aquesta lectura m'ha fet pensar sobre molts aspectes que mai m'havia plantejat, com el concepte de normalitat, amistat, educadors, amor, esforç, etc. 

Recomano plenament aquest aquest llibre a tots els amants de filosofia i del saber, estic segura que en ell hi trobaran noves qüestions a plantejar-se.