Johann Heinrich Pestalozzi

Johann Heinrich Pestalozzi (1746-1827) va ésser un pedagog suís que creia que tot aprenentatge cobrava sentit quan el nen l'experimentava i que l'objectiu no era tan el fet d'obtenir molts coneixements i sabers sinó el fet de tenir la capacitat de desenvolupar-los i consolidar-los progressivament. 

Volia que els infants despleguessin les seves capacitats i que no es limitessin a reproduir de memòria allò que deien els llibres o professors. 

Pestalozzi creia també que calia fer regularment un retorn a les formes més simples en tots els camps de l'educació.

Jo estic completament d'acord amb aquests punts que ell defensa, a les escoles haurien d'organitzar activitats en les quals els alumnes poguessin posar de manifest a través de l'experiència el que han anat aprenent a classe.

Crec que actualment a primària s'ensenyen molts continguts innecessaris que els alumnes no poden posar en pràctica, no crec que s'hagin d'ensenyar tots els tipus de pedres que hi ha (com va dir Tonucci) sinó que cal retornar primer a les formes simples i consolidar-los quin és el significat de pedra.

A vegades sembla que vulguem anar massa ràpid per fer que els alumnes puguin aprendre com més coses millor, i el resultat final acaba sent una barreja de continguts que no s'han consolidat prou bé dins del seu cap.

Hem d'avançar poc a poc amb el temari, per tal que tots els nens comprenguin el que se'ls hi explica pas per pas fins a poder assolir l'objectiu final de la matèria.

L'educació emocional

Ahir el meu grup de processos educatius (Carlota Blanch, Anna Borbonés, Roberta OLiva)  vam exposar el treball que havíem dut a terme sobre l'educació emocional.

Fent aquest projecte vaig aprendre alguns aspectes que em van cridar molt l'atenció i dels quals m'agradaria fer-ne esment.

• Les emocions transmeten a la gent informació del que esta passant al nostre interior.
• Es desenvolupen de forma automàtica i a gran velocitat (menys d'un quart de segon)
• Posseeixen una qualitat fugaç, és a dir, poden durar segons, minuts o hores, però mai un dia sencer, ja que aleshores no es tractaria d'una emoció sinó d'un estat d'ànim. 
• No són exclusives de l'ésser humà, els animals també en tenen.
• S'originen de manera completament separada de consciència, les persones no som conscients de que ens emocionem fins que algú no ens ho senyala.

Crec que l'educació emocional és de vital importància actualment. Vivim a una societat plena de tabús, temes com la mort, el sexe o els propis sentiments no són ben acceptats, hem de començar trencar amb aquestes barreres i a acceptar el que sentim i no tenir vergonya de mostrar-ho. 

Els nens que són educats emocionalment tenen més facilitat per controlar els seus sentiments i no senten frustració cap a les coses dolentes, incrementen les emocions positives i no deixen que les negatives entrin dins seu.

Hi ha qui veu les coses com són i es demana per què.

 Jo les veig tal i com podrien ser i em dic "per què no?" - Marc Levy

Lorenzo Milani

Lorenzo Milani fou un capella Italià que es va comprometre amb les classes més desafavorides (sobretot la rural).

Antigament es feien uns exàmens per poder accedir al que en l'actualitat seria el batxillerat. Per la gent de poble aquesta proba era difícil de superar, Milani va demostrar que la gent de classe rural també tenia coneixements, però que eren d'un altre tipus (ells sabien el nom de tots els arbres, etc).

Milani no suspenia a cap dels seus alumnes, creia que tothom estava capacitat per estudiar i fins que tots els seus alumnes al complet no entenien un concepte, no avançava la classe fins que tots ho havien pogut assimilar. 

No posava deures, estudiaven cada dia dotze hores i no disposaven de cap de setmana, l'objectiu era recuperar els anys d'endarreriment cultural a causa de la vida rural (no és que no tinguessin cultura, però els seus coneixements eren diferents que els de la gent de ciutat)

No existia la típica relació alumne-professor tots s'ajudaven entre ells i aprenien junts. Milani només ensenyava de forma estricta la llengua Italiana, volia que aprenguessin a escriure i parlar bé, era una arma per lluitar contra la classe dirigent. 

Cada dia llegia el diari als seus alumnes i a partir d'aquest aprenien noves paraules. Amb aquest mètode també aprenien a llegir entre línies i a comentar. 

Barbiana era una escola laica, tot i que Milani era capella mai ensenyava la religió de forma adoctrinadora, l'ensenyava des d'un punt de vista cultural. Volia que els seus alumnes assolissin la llibertat a partir de la cultura, tenir criteri propi, capacitat d'autonomia.

Personalment la seva pedagogia em fascina, m'agrada la importància que tenen per ell les paraules i l'art d'expressar-se, sempre he pensat que el llenguatge i la bona expressió és l'arma més poderosa. 

M'agrada la metodologia que utilitza, actualment donem molta importància a les notes i exàmens com a mètode d'avaluació, penso que com fa Milani (o com va comentar Pilar Benejam a la conferència) no hauríem de suspendre mai a cap alumne ja que tots estan capacitats per a aprendre, l'únic que cal és explicar-los-hi les coses una i altre vegada fins que tots els alumnes hagin assimilat i entès els conceptes. 

M'agrada que fomenti la relació d'igual a igual i que els alumnes es puguin ajudar entre ells i per sobre de tot que els expliqui la religió des d'un punt de vista cultural i sense intenció d'adoctrinar, d'aquest motiu atorga llibertat de decidir als propis infants per ells mateixos si volen o no volen creure-hi sense estar influenciats en la seva decisió. 

Florido Pensil

Fa aproximadament una setmana vam visualitzar la pel·lícula "Florido pensil" a classe de seminari. He de reconèixer que no em va agradar gens, des del meu punt de vista esta mancada d'acció i trama i és, també, molt lenta. Tot i així mostrava una imatge clara de la societat i era un reflex, en clau d'humor, de l'educació de diverses generacions espanyoles de la postguerra, entre les dècades dels quaranta i seixanta. 

Aquesta pel·lícula també va ser representada com a obra teatral. 

Fracàs escolar o èxit personal?

Per l'assignatura de societat, família i escola I vam haver de realitzar un debat sobre el tema del fracàs escolar. Durant la realització d'aquest treball vam plantejar-nos diverses qüestions d'entre les quals m'agradaria destacar la següent: Fracàs escolar o èxit personal?

Aquesta pregunta va ser una de les quals va sorgir durant el transcurs del debat. Des del meu punt de vista l'aprenentatge va molt més enllà dels conceptes que les escoles i el departament d'educació creuen necessaris assolir a cada curs. Sovint s'infravaloren aquelles capacitats que no entren dins del currículum, fet que provoca a molts nens una baixa autoestima. A més a més, el fet d'obtenir la major nota no és garantia de ser més bon treballador i persona, cal per sobre de tot ser pacient i constant. Per tant moltes vegades etiquetem de fracàs escolar el que per algun alumne és un èxit personal, no hem de basar-nos en una nota sinó en una evolució i progrés de cada nen tenint en compte quin era el seu punt de sortida.

El treball en equip

Fa aproximadament una setmana que el meu grup del treball modular de GITIC i COED (la Berta Díaz, la Carlota Blanch i la Maria Altés) vam haver d'exposar el nostre treball. Aquest consistia en la importància del treball en equip i com realitzar-lo correctament. 

Vam haver d'elaborar un vídeo que reflexes (explicat de cara als alumnes de primària) la importància del treball en equip i el resultat va ser el següent:

http://www.youtube.com/watch?v=RbmR6UoY2Hc&feature=youtu.be

Abans de realitzar el treball jo desconeixia la diferència existent entre el terme "grup" i el terme "equip" a l'hora de treballar. 

Doncs bé, per grup entenem un nombre de persones que es reparteixen unes tasques per posar-les més tard en comú i assolir un mateix objectiu. I pel contrari, entenem per equip aquell nombre de persones que realitzen junts unes tasques a partir de l'aportació d'idees, de suport, etc per tal d'assolir una meta comuna.

Conferència de Pilar Benejam

Ahir, dimecres 28 de novembre, els alumnes de primer curs d'educació primaria de la universitat Ramón LLull (Blanquerna) vam poder assistir a una conferència que Pilar Benejam va realitzar a l'auditori de la pròpia universitat.

Pilar Benejam és una geògrafa i pedagoga menorquina. El 1961 es graduà en Magisteri a l'Escola de les Illes Balears, el 1966 es llicencià en pedagogia i el 1972 en història a la Universitat de Barcelona. El 1985 es doctorà en pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1972 és catedràtica del Departament de Didàctica de la llengua, de la literatura i de les ciències socials de la UAB. 

Em va semblar una conferència amb dos aspectes molt interessants que m'agradaria destacar: 

En primer lloc, Pilar Benejam, ens va donar un consell com a futurs professors, un consell que personalment trobo molt important. Ens va dir que ara la feina de mestre es complicada perquè vivim a una societat molt accelerada i en un període de canvis, però malgrat això ens va recordar que la vida és un cicle i que en tota la història del món hi ha hagut i hi haurà canvis, tant per tant hem de ser pacients. 

En segon lloc defensa una metodologia sense exàmens, una metodologia en la qual els nens aprenguin a partir de la repetició i el contacte amb la realitat. És molt més important veure la progressió i les estratègies que utilitzen els infants en situacions reals i observables que no pas la quantitat de lletra que plasmin de memòria sobre un full de paper.